Sol d'hivern

Tothom espera l'estiu per anar a la plaja, a posar-se moreno i a banyar-se, fer vacances i gaudir de la lectura (desenganyem-nos, la majordia de gent llegeix més a l'estiu, paraula de bibliotecària). En canvi el millor sol és el d'hivern, el que ens escalfa amb tendresa i generositat, el que dura  només unes horetes , el que ens fa somiar deu minuts, just el que dura la migdiada. És un temps preciós, curt i que ens evoca aquell estiu que tothom desitja. És un temps d'espera.

Aquests dies toca descansar, aprofitar aquest sol i... sí, espero, espero un dia i un moment. En aquesta vida tot arriba i tot passa. Podríeu dir-me que qui espera desespera, doncs, mireu, a mi m'agrada. Recordeu la nit de Reis quan éreu petits, o el dia abans del casament, o fins i tot el dia abans d'una cita amb la persona de qui estàs enamorada? És aquella emoció que vindrà una cosa bona, una il·lusió, una alegria que el dia després ja només és un record i una enyorança.

Doncs mentre estic gaudint d'aquesta espera, d'aquest sol d'hivern, la vida segueix: s'ha d'anar a treballar, hem de celebrar aniversaris i farem dinars familiar. Però arribarà el dia, no ho dubteu, i amb il·lusió i emoció no m'oblidaré de compartir-ho amb tots vosaltres.

Una soca d'olivera, tota una vida

Les soques d'olivera sorprenen. Tenen plecs, corbes, ombres que fan que cada una sigui diferent i única.

 

En podem trobar que siguin una mica complicades, que han hagut de prendre camins diferents a la vida i que la seva trajectòria ha estat difícil.

 

 

Altres són amants de la seguretat i la fermesa, malgrat que ha passat molt temps. S'arrelen a la seva terra i al seu marge, estimant-lo  i  entomant totes les roques i entrebancs que se li presenten.

 

Fins i tot n'hi ha que són rectes i estrictes, però també amb les seves contradiccions.

Algunes són maternals i gaudeixen fent créixer petits plançons, intentant que segueixin el seu camí.

 

I finalment també trobem aquelles soques joves i tendres que encara no saben què faran, ni quin plecs i replecs els hi espera, però que estan plenes d'il·lusió i esperança.

 

I és que les soques d'olivera són com la vida mateixa, boniques, però també complicades, i malgrat tot val la pena viure-les.

La màgia d'una escala

Existeixen llocs especials i màgics. A casa en tenim un, és l'escala. . És de pedra, forta i resistent, però no per això invulnerable al

pas del temps. És vella, molt vella, té moltíssims anys, cops, bonys i ombres. Tot i així ens hi ha permès llegir, discutir, escombrar, fregar, repicar paret, jugar amb nens, xerrar, riure, dormir, navegar, acariciar a gats i gossos i sobretot viure-hi. Els esglaons, però, són els únics que podrien acabar de completar la llista i que fan de nexe entre generació i generació.

La Neula dorm aquí cada dia, sobretot des que no hi ha en Benet

Quan t'hi asseus i deixes passar l'estona, sembla que el temps es pari, fins i tot a vegades t'hi poses per esperar aquells cinc minuts abans de marxar a treballar o a fer algun altre encàrrec. I no penseu que només nosaltres hi trobem la gràcia, a vegades, quan ens vénen a visitar, algú prefereix seure a l'escala que al sofà o a la cadira. La Neula, tampoc se la deixa perdre i tot sovint s'hi ajau al replà de dalt.

 

Crec fermament que tots tenim un lloc màgic, un espai on ens hi sentim més còmodes, on a vegades hi deixem perdre el temps o l'aprofitem per fer-hi alguna cosa. Us convido a buscar-lo i a trobar aquests moments que fan que la vida sigui diferent, curiosa i de bon passar.

Excursió per la Vall d'Aro

Avui, només quatre fotos de l'excursió ahir fins a la Font del Ferro, a la Vall d'Aro.  Silenci, tranquil·litat i també molta calor.

Per molts anys!

Avui us parlaré d'una noia espavilada, decidida, valenta i alegra. Té curiositat per tot i li encanta aprendre a fer de tot: siguin unes galetes, una coca, o a fer una disfressa de marieta . Té una empatia especial amb tothom i sap trobar els detalls en tot. Li agrada l'olor de benzina i també li apassionen els cotxes i les motos, però al mateix temps sap gaudir de cada moment amb les seves filles, és una marassa.

Sempre que me la miro hi veig il·lusió i esperança als seus ulls de cel. Sempre la sé al meu costat i cada dia que ens trobem aprenc una cosa nova. M'encanta el seu parlar de Berga i encara m'agrada més la seva passió per la natura i els animals. Senzilla, fresca i natural. Un bri de menta fresca en un matí de setembre xafogós.

Per molts anys, Emma!

Fent endreça, trobant petits tresors

A casa estem fent endreça. Aprofitarem el setembre, el mes del començament de curs, el mes de la il·lusió d'estrenar-ho tot, el mes que tot fa flaire de nou. Igual que abans, quan érem petits i tendres.

 

És inevitable, quan busques, remenes i fas una tria acabes trobant petits tresors inesperats. Avui us en presento un; un que no recordava i que us vull ensenyar.

 

Ens remuntarem a l'abril del 1999. Encara no havien caigut les Torres Bessones, encara no havia arribat la crisi i tothom feia hipoteques com a xurros, les estalades encara no estaven a les tòmboles de la Festa Major i encara no sabíem qui era el ministre Wert. Jo encara vivia amb els meus pares i amb la meva germana adolescent, no tenia parella, estudiava filologia a Girona i ajudava al meu pare a polir fusta per guanyar algun duro. Llavors jo no sabia ni què era un blog personal i un dia vaig escriure això:

"La suor freda a l'esquena. Les aigües del paisatge. Res amb vent, només per les orelles. El cor, cor, cor...

Aquests són alguns dels sons i de les sensacions que em passen quan vaig amb bicicleta. És poca cosa per alguns, però per un mateix pot arribar a se l'única cosa amb sentit en aquell instant. Sentir-se viu, patir la costosa pujada i aguantar fins al final, lluitant a contravent i en contra de la gravetat. Anar amb bici és diferent segons amb qui hi vas, on hi vas i quan hi vas.  Per exemple: si vas cap a Castell d'Aro sentiràs olor de flors i la natura t'omplirà de color verd i de cants d'ocells. L'olor humida del bosc en el seu punt àlgid i una veu que et crida per formar part dels arbres. Però, el mar... pla, tranquil en un dia de sol amb una brisa suau i agradable. Les veus de la gent, gent coneguda, poca i de cada dia, com a casa, com quan vas a ca l'àvia i et dóna galetes i jugues amb el gos i recordes temps que no has viscut i que fins i tot enyores... Les onades del mar, que tants cops t'han calmat les flames d'amors d'estiu i t'han ajudat acomprendre una cosa, que estàs sol en el món, que només pots intentar fer teves les coses que t'envolten: un boli, un full escrit, una fulla, una llàgrima o fins i tot un gos. Sí, será tot teu, però només un moment, un instant. S'ha d'aprofitar, tot s'escapa quan menys ho esperes, però no cal rendir-se, sempre hi haurà més coses per estimar, l'únic que s'ha de tenir és ganes d'estimar i viure."

22 i 24 d'abril del 1999

Quina temptació de corregir-ho!! Però la gràcia d'aquest post és que vull deixar-lo tal com ho vaig fer, amb errors de construcció i també amb el pessimisme d'aquells anys (podeu llegir aquí el perquè). Només vull recordar un trosset del meu passat i poder fer-hi una passejada de tant en tant.

 

Les figues, les mestresses del setembre!

Al setembre nosaltres també tenim col·leccionable!

Doncs sí, ja anem pel capítol 14 d'aquesta aventura que, esperem, només acaba de començar. Vam iniciar el nostre camí allà dalt, al Clot dels Cirers, a la serra del Montsant; hem fet una part del camí motorizats amb una KLE o amb una Varadero i un casc per barret. I no pas per anar aquí al costat, sinó per veure amics a les terres de l'Ebre, o familiars a Anglaterra, per compartir estones amb el paisatge d'Itàlia o Galícia. Tampoc ens ha faltat l'apassionant aventura de les mudances o l'esforç per entendre'ns les manies i costums de l'un i de l'altre.

 

Però això només eren els cinc primers episodis: després van arribar en Missi, en Benet, la Cendra, la Tuni i la Neula, la responsabilitat dels animals, que sempre són importants dins la família. En el capítol vuit va arribar el moment de formalitzar-ho, tot plegat. I sí, ho vam celebrar amb els qui havíem compartit trams o cruïlles del camí, marges o fins i tot amb els que n'havien modificat la trajectòria.

 

 

El capítol 10, però, va ser el més impactant, el que realment ens ha estabilitzat, el que ens ha fet canviar la moto pel cotxe. Va arribar en Marc i amb ell una força d'estimar diferent. Una manera d'entendre la vida que et capgira els esquemes. I és clar també canvies de costums: vam passar de mirar les carreres de motos, per veure en Mic o en Timmy, de veure pel·lícules al cinema a escoltar les cançons d'en Tonietti i d'anar a un concert de Sangtraït a anar a l'hora del conte a la biblioteca.

 

 

 I així, entre gegants, capgrossos, castellers, contes, cançons, rialles i globus hem escrit quatre capítols més, fins avui, bé, demà, que arribarem al número 14. I vet aquí el nostre petit col·leccionable de setembre: petit, senzill, modest, tendre i propi.

L'últim salt d'en Benet

La primera vegada que vam veure en Benet portava filferros al coll i una cadena arrossegant: s'havia escapat d'un destí poc prometedor. Nosaltres el vam acollir i va formar part de la nostra família. Vam haver d'ensenyar-lo a fer les feines fora de casa; encara recordo el primer dia que va fer pipí durant la passejada del vespre, va ser tot un esdeveniment i una festa. Sempre va tenir por de tot tipus de pals i bastons, per exemple l'escombra o la fragona, segurament els records de quan  era cadell no els va poder deixar mai de banda. Malgrat tot era un gos molt afectuós, tranquil i bo, molt bo.

 

El nom? Bé, era un nom d'una ermita que hi ha pujant a la muntanya del Montclar, i és a prop d'allà que el vam trobar. A partir de llavors en Benet va participar amb nosaltres en els moments més importants de la nostra vida. Va ser protagonista en la invitació del nostre casament, va cuidar en Heavitz (el petit gat negre) quan era un cadellet: jo m'aixecava a la nit, quan en Marc plorava, ell es vestia de paciència per aguantar els miols i jocs del gat acabat d'acollir. I cap al final fins i tot va participar a la setmana cultural sobre animals del col·legi d'en Marc i es va deixar tocar per tots els nens i nenes d'educació infantil.

 

Dissabte passat en Benet havia passat una setmana de patiment molt dur a causa del mosquit de Leishmania. La decisió va ser difícil, però el vam ajudar a fer el darrer salt. No puc dir que el trobaré a faltar, perquè ja el dissabte mateix el trobava a faltar, de fet tots l'enyorem, però sabem que ara ja no pateix, que va viure vuit anys amb nosaltres i que ell va saber que el vam cuidar tant bé com vam poder. A en Marc li hem dit que ara és una estrella i que cada dia, abans d'anar a dormir, li podem dir bona nit i què us puc dir? Que jo també vull creure que és així.

 

 

 

Foto extreta de la página wep de Ceip Vall d'Aro.

 

 

 

Una mare com qualsevol altra

Fa quatre anys que sóc mare. És tan difícil ser mare com fàcil és estimar els teus fills. Hi ha moments que penses "vaig pel bon camí", n'hi ha altres que "vols dir que anem bé?" Bé, així és la vida mateixa, amb fills o sense, no som perfectes i cal seguir el sentit comú de cadascú, a vegades t'equivoques i a vegades no. Per aquest motiu ser mare m'ha ensenyat a escoltar.

 

A la vida escoltem de diferents maneres: per adquirir coneixaments, per comunicar-nos, per emocionar-nos amb la música. Però essent mare he descobert una altra manera d'escoltar. Saber apreciar el que t'expliquen, entendre el que et volen comunicar, mirar de trobar sentit a tot el que t'envolta, i també, molt important, saber escoltar-se a un mateix. Tenir moments per estar sols és també important. Hi ha una família, sí, cal dedicar-hi temps, sí, però també cal saber qui som nosaltres mateixos i tenir moments d'aquells de no fer res: passejar, llegir, mirar els arbres, el cel, el mar... Allò que s'en diu badar.

 

Jo, que sóc una mare com qualsevol altra, confesso que sóc una aficionada a badar i us animo a fer-ho, és molt bo per la salut, m'ho va dir una vegada un professor de metges, i jo, n'hi que sigui per interès, me'l crec. Bon cap de setmana i no us oblideu de badar una estona, dos dies donen per molt!

 

Cada any, quan en Marc fa anys, apareixen les cerves.
 Recorden que encara som agost, malgrat el temps que fa.

 

Un banc per badar, imprescindible!

 

Cites relacionades amb aquest post

 

"Abans de prendre la decisió de comprar aquella casa, havia de comprobar que li fossin grats els sons que s'hi sentien. Si la remor del vent o el silenci no el complaïen, valia més fer mitja volta i anar-se'n d'allà. Però els sons que va escoltar li van transmetre serenitat. [...]"

 

Ossos al jardí. Henning Mankell. Ed. Tusquets.

Desgranant una magrana

Em penso que sí. He tornat aquí, per escriure, per pensar, per escoltar, per llegir. L'enyorava, i tant! Però com podia començar un altre cop? Només m'ha fet falta sortir, fer una volta, passejar, mirar, no fer res... i llavors les he vist, unes magranes, encara verdes, petites, però ben plenes; la magrana és tot un món que si el desgranem veiem que cada gra és una història, cada història uns personatges i cada personatge un món d'emocions per explicar. I això és el que em queda i m'espera per escriure, per aprendre i per escoltar: TOT.