Camprodon, com a casa

Camprodon, Sant Joan de les Abadesses, Setcases, Ripoll... És una mica com ser a casa. Sempre hi hem anat, la meva àvia era d'allà. Quan creues els túnels de Capsacosta tot és diferent: l'aire és més fresc, els colors vius i la natura exuberant. M'agrada poder veure-hi xais, vaques i cavalls pasturant aquí i allà, netejant els camps. Avui el més bonic que tinc per ensenyar són unes quantes fotos, potser no massa ben fetes, potser millorables, però plenes de la il·lusió i el record de totes les vegades que hi he anat. 

 

Cada dia creuo les aigües del Ter, just abans d'arribar a la Gola, però el meu pensament sempre va més enllà, a les muntanyes que veig lluny a l'horitzó, però que me les sento ben properes.

La vida

La flor se sentia forta i vigorosa, resistent i esplèndida. La seva vida anava passant amb dies de sol, més alegres, i amb dies de pluja, més mostius i tristos, però també necessaris.

Un bon dia un bufarut de vent mal intencionat o una pluja inoportuna va emportar-se aquella flor, ja madura, deixant un buit a l'espai. La buidor es feia sentir, la tristesa i el dol suraven a l'aire. Calia passar aquest dol i vessar llàgrimes. Aquella flor forta i vigorosa era com tot a la vida, arriba un moment que s'acaba. 

Però potser aquella flor no se'n va anar del tot, potser va deixar tot el que tenia de bo en unes petites i minúscules llavors que ara la terra abraça i mima. Potser amb el temps creixeran, unes flors molt més fortes, resistents i esplèndides que la flor malaurada, capaç d'aguantar ruixats, tempestes i tramuntanades. Potser no s'ha acabat tot i hi ha temps per l'esperança, la il·lusió i la vida. Potser és bonic de recordar-ho.

 

 

Dedicat a la meva amiga que estimo moltíssim. Sé, n'estic convençuda, que ella porta el millor del seu pare a dins la seva ànima.

Somriure a la vida

Heu ballat mai la música del Telenotícies mentre pareu o despareu taula? Heu posat mai els gots i les olles al rentaplats entonant la musiqueta del Tetris? Heu inventat passos de ball mentre sofregiu la ceba per l'arròs o els macarrons?

 

JO SÍ! M'encanta fer el pallasso al meu dia a dia, a casa, quan em toca fer feines avorrides, pesades o monòtones; em trec la màscara de bibliotecària, de dona responsable i seriosa. I no sóc pas jo sola, des que som dos i des de fa gairebé tres anys, que som tres, compartim aquestes petites bromes. Que ens toca anar a passejar gossos, doncs bé, què millor que canviar lletres a cançons ben conegudes.

Jugant

 

Un exemple: recordeu el famós, i pesadíssim, "envàs on vas?" Doncs vam canviar-li la lletra i la vam dedicar a la nostra gossa, la Neula, que no acaba mai la gana:

 

"encara que sigui una plastaaaa,

la Neula no s'ho menjarà!"

 

La Neula

Va ser el hit durant moltes setmanes a casa, a en Marc el fascinava la musiqueta, i la lletra també, la trobava propera i divertida.

 

Què vull dir amb tot això? Bé, que a vegades no cal esperar que la vida et somrigui, millor somriure a la vida; hem vingut només una vegada a aquest món, mirem de passar-ho tan bé com puguem.

Paciència, constància i una història d'amor

Avui us explicaré una història senzilla.

"Hi havia una vegada una noia que es va enamorar d'un noi alt, ben plantat i amb ulls de mar. Aquell noi li agradava la vida tranquil·la, la música, la natura i semblava tan tímid o més que ella. Tot apuntava a una atracció mútua. La noia va fer el pas. Un no tranquil, pausat i amb ànims de mantenir l'amistat va sortir de la boca del noi. La decepció i el dol va fer que ella volgúes prendre distància, però ell valorava molt la seva amistat.

I ella va viure dos anys entre el desconsol i l'esperança, entre l'estimació i el patiment. Que lent que passa el temps quan tenim vint anys! Va arribar un juny, un juliol i un agost amb una llum diferent, semblava que l'esperança guanyava terreny i el cos d'ella va omplir-se d'il·lusió. El setembre, finalment, aquell noi va fer un pas en ferm.

Des del setembre de fa tretze anys aquella noia i aquell noi estan junts: la convivència, la casa, una festa d'unió...i finalment va arribar un nen amb ulls de mel.

La paciència i la constància van ajudar a aquella noia. Ara tots dos comparteixen la vida i saben con en són d'importants aquests valors; bàsics per aconseguir aquells pessics de felicitat que cal buscar a la vida. Volen ensenyar a aquells ulls de mel què és la vida i a saber apreciar-la."

No és fàcil explicar una història així. Parlar d'un mateix és molt complicat, ho constato cada cop que vull escriure en aquest blog. Però la paciència i la constància m'han acompanyat sempre i m'han ajudat a ser on sóc. Calia deixar-ho escrit.



Fer anys, una il·lusió.

Fer anys no em preocupa, és més, m'agrada. Amb els anys es comencen a llegir els dies i els anys viscuts a la cara:

 

Prop dels ulls: un plec d'aquell somriure que faig cada cop que veig la gent que estimo.

A tocar de la boca: unes petites arrugues fruit de les converses tingudes.

Les bosses a sota els ulls: plenes de mirades, observacions, alegries i també tristeses i emocions que han fet vessar llàgrimes.

Al coll: unes fines línies, aparegudes després d'haver entonat milions de músiques i cançons.

I al front: petits plecs són l'orgull d'haver solucionat problemes pensant i imaginant, intentant fer feliç als qui estimo i a mi mateixa.

 

L'any que ve aquests plecs, aquestes bosses, aquestes fines línies es faran més profundes. Un any més de rialles, somriures, cançons, preocupacions i llàgrimes s'hauran de notar per força, és llei de vida. No em fa res, ho agraeixo. Llavors celebraré un any més amb ganes i il·lusió i sobretot m'agradarà compartir-ho amb tots vosaltres.

El xuclamel, perquè a vegades una mica de dolçor està bé per celebrar els 35 anys!

Un Petit Príncep

Rellegeixo El petit príncep. Un cop d'ull net i clar a un món d'adults difícil d'entendre. Un vaitge de retorn a la innocència d'infant. Hi reconec les preguntes curioses i persistents, les repostes senzilles i els raonaments més simples.

 

 

 

I és que a casa hi tenim també un "petit príncep", amb el seu món i la seva imaginació. Un món que encara és un petit planeta, ple de jocs, bromes i on tenen prioritat les emocions i la simplicitat. Emocionar i simplificar, aquest és el meu repte de cada dia. Em cal treure el meu petit príncep de dins, amagat durant anys, i que ara m'adono que trobava a faltar. Seria bonic tenir-lo sempre aquí, però segur que un dia se n'anirà. Llavors, si me n'adono, haurà arribat el moment de retrobar aquella nena entre les paraules de El petit príncep, de Saint-Exupéry.