divendres, 25 de novembre del 2011

Els llibres i la Rosa

Els llibres sempre m'han envoltat. Allà on anava jo m'acompanyava el llibre de torn. M'ha agradat tenir-los sempre ben ordenats, potser per això he acabat sent bibliotecària. També és cert que alguns feien cua a sobre la tauleta, com aquell que espera el torn a la carnisseria. Altres els tenia a sobre la taula per tornar a la biblioteca. En general tot molt controlat.

Però amb en Marc tot és diferent. Ara hi ha contes a tota la casa, escampats, fins i tot alguns de trencats: una pàgina a l'entrada, l'altra a la cuina i la resta amb les joguines. Un desordre d'aquells de caure de cul! A més ara la lectura a casa ja no és silenciosa, ara és en veu alta, teatralitzada, interactiva i en comunitat, podríem dir que és una lectura 2.0. Per tant s'ha acabat llegir mentre bull la pasta o es fa la verdura. També és difícil llegir abans d'anar a dormir, la son sempre guanya la partida. Encara més difícil és llegir al sofà, tranquil·lament i amb silenci. Només hi ha un lloc a la casa on hi tenim llibres, revistes i publicitat del Lidl. Sí, sí, allà on molts hi llegim: al "quarto" de bany! És el lloc on ara mateix hi tinc esperant el proper llibre del club de lectura, algun Mortadelo i un llibre especial.

La Rosa va demanar a la Pilarín que me'l dediqués.
Ella sabia que m'encantava nedar i que de tant en tant em feia una trena.
 El vaig recuperar aquestes vacances de setembre, quan vam endreçar les últimes caixes de llibres al prestatge. És un llibre de quan era petita. Me'l va regalar la Rosa de Vic, una amiga de la família que venia a passar les vacances d'estiu a ca la meva àvia. Sempre m'explicava contes i cada any em regalava un llibre. Un estiu em va regalar, com a bona vigatana que era, La Història de Catalunya, de l'Oriol Vergés i il·lustrada per la Pilarín Bayés. Ara el rellegeixo: la Pilarín sempre m'ha agradat com dibuixa, sempre amb tants de detalls. I la història...bé, sempre va bé fer-hi un repàs.

Un homenatge a la lectura i un record per la Rosa: una de les persones que m'han ensenyat que llegir és bo, educatiu, però sobretot divertit.

dilluns, 21 de novembre del 2011

La casa dels records

De tant en tant torno a la casa dels records. Així és com m'agrada anomenar la casa que em va veure créixer juntament amb els meus pares, la meva germana i en Roc, el nostre gos. Ara tot és molt diferent: parets de colors, mobles moderns, televisió ultraplana i cuina americana. Sembla que no és la mateixa, però... per mi ho és. Encara puc mirar per la finestra del menjador i veure la silueta de l'Ardenya il·luminada per la posta de sol; encara puc mirar si hi ha algú a casa la meva tia i també si aquest cap de setmana ha pujat gaire gent de Barcelona mirant la il·luminació dels apartaments d'en Villaseñor. Si vaig a la finestra del davant, encara podré veure les cases dels carrers de més enllà, algunes habitades per la mateixa gent, altres buides i altres amb nous veïns.

I és que jo sempre he sigut de mirar per la finestra: quan estudiava, quan estava malalta i era al llit, quan esmorzava tota sola escoltant els contes del casset, quan estava al sofà mirant la tele i feien anuncis. Per això em sé tots els detalls i totes les prespectives de la casa dels records i també per això per mi no ha canviat.

Sí, tinc la sort de poder visitar-la, tot i que jo no hi visc, tot i que els meus pares no hi viuen. Però hi viu la Roser, la meva germana, amb en Xavi. Ara ells formen una família i això és casa seva. Espero que no els faci res que jo continuï pensant en la casa d'abans, evocant records cada vegada que miro per la finestra (encara tinc aquest "vici"), però també creant-ne de nous: en Marc jugant amb el "tito", pujant i baixant escales, anant de quatre grapes a tot drap; sopars de cosins agradables; i sobretot futurs moments, futures trobades i futures emocions formaran part d'aquests records a través de la meva mirada que travessen les finestres de la casa dels records.
La meva mirada va topar amb aquesta vista milers de vegades, cada cop que feia deures, estudiava o simplement estava llegint a l'escriptori de la meva habitació.

dissabte, 5 de novembre del 2011

Un dinar de tardor al cor de les Gavarres

Pugem cap a Romanyà. Trenquem a l'esquerra, direcció la Font Josepa. Volem dinar a mig camí del coll del Matxo Mort, prop dels Metges. Les cireres d'arboç i el color groguenc de les fulles d'algun castanyer ens acompanyen durant el camí.

Arribem al lloc de sempre, amb els castanyers de sempre. Però no hi ha castanyes, aquest any un fong ens ha deixat sense poder-ne tastar cap.

Però el dinar és assegurat. Carn, torrades, allioli, moniatos i panellets. Sempre amb la companyia d'un petit foc.

Després de dinar ens dediquem a collir totes les escombraries que ha tirat la gent: ampolles, plàstics, cartutxos... I és que sempre ens fem creus de com és la gent. Tampoc costa tant deixar-ho tal com ho hem trobat.

S'acaba el dia, però el record quedarà perquè l'any que ve vulguem tornar-ho a repetir.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...