Els llibres i la Rosa

Els llibres sempre m'han envoltat. Allà on anava jo m'acompanyava el llibre de torn. M'ha agradat tenir-los sempre ben ordenats, potser per això he acabat sent bibliotecària. També és cert que alguns feien cua a sobre la tauleta, com aquell que espera el torn a la carnisseria. Altres els tenia a sobre la taula per tornar a la biblioteca. En general tot molt controlat.

Però amb en Marc tot és diferent. Ara hi ha contes a tota la casa, escampats, fins i tot alguns de trencats: una pàgina a l'entrada, l'altra a la cuina i la resta amb les joguines. Un desordre d'aquells de caure de cul! A més ara la lectura a casa ja no és silenciosa, ara és en veu alta, teatralitzada, interactiva i en comunitat, podríem dir que és una lectura 2.0. Per tant s'ha acabat llegir mentre bull la pasta o es fa la verdura. També és difícil llegir abans d'anar a dormir, la son sempre guanya la partida. Encara més difícil és llegir al sofà, tranquil·lament i amb silenci. Només hi ha un lloc a la casa on hi tenim llibres, revistes i publicitat del Lidl. Sí, sí, allà on molts hi llegim: al "quarto" de bany! És el lloc on ara mateix hi tinc esperant el proper llibre del club de lectura, algun Mortadelo i un llibre especial.

La Rosa va demanar a la Pilarín que me'l dediqués.
Ella sabia que m'encantava nedar i que de tant en tant em feia una trena.

 El vaig recuperar aquestes vacances de setembre, quan vam endreçar les últimes caixes de llibres al prestatge. És un llibre de quan era petita. Me'l va regalar la Rosa de Vic, una amiga de la família que venia a passar les vacances d'estiu a ca la meva àvia. Sempre m'explicava contes i cada any em regalava un llibre. Un estiu em va regalar, com a bona vigatana que era, La Història de Catalunya, de l'Oriol Vergés i il·lustrada per la Pilarín Bayés. Ara el rellegeixo: la Pilarín sempre m'ha agradat com dibuixa, sempre amb tants de detalls. I la història...bé, sempre va bé fer-hi un repàs.

Un homenatge a la lectura i un record per la Rosa: una de les persones que m'han ensenyat que llegir és bo, educatiu, però sobretot divertit.

La casa dels records

De tant en tant torno a la casa dels records. Així és com m'agrada anomenar la casa que em va veure créixer juntament amb els meus pares, la meva germana i en Roc, el nostre gos. Ara tot és molt diferent: parets de colors, mobles moderns, televisió ultraplana i cuina americana. Sembla que no és la mateixa, però... per mi ho és. Encara puc mirar per la finestra del menjador i veure la silueta de l'Ardenya il·luminada per la posta de sol; encara puc mirar si hi ha algú a casa la meva tia i també si aquest cap de setmana ha pujat gaire gent de Barcelona mirant la il·luminació dels apartaments d'en Villaseñor. Si vaig a la finestra del davant, encara podré veure les cases dels carrers de més enllà, algunes habitades per la mateixa gent, altres buides i altres amb nous veïns.

I és que jo sempre he sigut de mirar per la finestra: quan estudiava, quan estava malalta i era al llit, quan esmorzava tota sola escoltant els contes del casset, quan estava al sofà mirant la tele i feien anuncis. Per això em sé tots els detalls i totes les prespectives de la casa dels records i també per això per mi no ha canviat.

Sí, tinc la sort de poder visitar-la, tot i que jo no hi visc, tot i que els meus pares no hi viuen. Però hi viu la Roser, la meva germana, amb en Xavi. Ara ells formen una família i això és casa seva. Espero que no els faci res que jo continuï pensant en la casa d'abans, evocant records cada vegada que miro per la finestra (encara tinc aquest "vici"), però també creant-ne de nous: en Marc jugant amb el "tito", pujant i baixant escales, anant de quatre grapes a tot drap; sopars de cosins agradables; i sobretot futurs moments, futures trobades i futures emocions formaran part d'aquests records a través de la meva mirada que travessen les finestres de la casa dels records.

La meva mirada va topar amb aquesta vista milers de vegades, cada cop que feia deures, estudiava o simplement estava llegint a l'escriptori de la meva habitació.

Un dinar de tardor al cor de les Gavarres

Pugem cap a Romanyà. Trenquem a l'esquerra, direcció la Font Josepa. Volem dinar a mig camí del coll del Matxo Mort, prop dels Metges. Les cireres d'arboç i el color groguenc de les fulles d'algun castanyer ens acompanyen durant el camí.

Arribem al lloc de sempre, amb els castanyers de sempre. Però no hi ha castanyes, aquest any un fong ens ha deixat sense poder-ne tastar cap.

Però el dinar és assegurat. Carn, torrades, allioli, moniatos i panellets. Sempre amb la companyia d'un petit foc.

Després de dinar ens dediquem a collir totes les escombraries que ha tirat la gent: ampolles, plàstics, cartutxos... I és que sempre ens fem creus de com és la gent. Tampoc costa tant deixar-ho tal com ho hem trobat.

S'acaba el dia, però el record quedarà perquè l'any que ve vulguem tornar-ho a repetir.

Abraçades!

Potser arriba la tardor i agafem grips i passes de la panxa. Potser ens costa acostumar-nos al nou ritme. Potser és difícil agafar-se temps per un mateix. Potser és complicadíssim llegir i escriure al blog. Però el temps passa i ja han arribat les pluges, la tardor, els panellets, el canvi d'hora, les fires de Girona... I és que és inevitable: tempus fugit, els dies s'escolen, les hores passen... i per tant carpe diem! Nosaltres vivim la vida tal com ve, i un rellotge de sol ens ho recorda a la façana de casa.  Mentrestant en Marc ha après a fer un dels gestos més bonics del món: l'abraçada. A tots vosaltres, els que encara teniu la paciència de seguir-me, us envio una abraçada de les seves: sincera i tendra.

Tots tenim un nino preferit, el que no deixàvem per res del món quan érem petits.
Aquest és el de l'Eduard, amb els ulls fets de nou per la Marta.
En Marc li fa moltíssimes abraçades acompanyades sempre per un "Aiii!!"

Fent memòria

La tia Tresa tenia en Marc a coll. L'una cantava una melodia que feia pensar en una sardana i l'altre picava de mans. Tots dos van gaudir del moment, però cap dels dos el recordarà. A ella els anys i l'Alzheimer li han pres la memòria, a ell li falten anys perquè ho pugui recordar. 

Vet aquí perquè pot servir el bloc, per recordar instants com aquest: la unió de dues generacions distanciades en el temps, però unides per la innocència.

Quan el dia dóna la mà a la nit

Són quarts de set de la tarda. 12 de setembre. La plaja de Sant Pol. Poca gent. No fa gens de vent. Sorra. El trencar de les onades. Simplement un vespre d'un estiu que no vol acabar i amb tota la il·lusió del primer dia de vacances carregada a les espatlles.

Fa un any. Metges. Febre alta. Ingrés al Trueta d'en Marc. Cinc llargs dies amb cinc solitàries nits.

Els mals records s'han d'intentar esborrar, tan ràpid com les petjades a prop de les onades.

 Un bon vespre per oblidar males estones, just en el moment que el dia dóna la mà a la nit.

Sense anar més lluny

Fa uns dies, tard, ja ho sé, em va arribar a les mans el llibre d'en Jaume Ramot "Sense anar més lluny". Un dietari sobre el nostre entorn més immediat, la Vall d'Aro. Em va agradar el seu esperit d'encomanar l'amor per la natura i la nostra terra. I és que en Jaume forma part del Grup Natura Sterna i és molt actiu organitzant excursions i tallers per la mainada.

Pàgina del llibre "Sense anar més lluny". Les il·lustracions del mateix autor són precioses i el contingut és molt ric popularment i científicament. Un llibre per fullejar de tant en tant.

En Jaume només el conec de vista i allò que s'en diu enraonar-hi només ho he fet una vegada, fa molts anys. Llavors jo anava a l'institut i els treballs eren l'ordre del dia. Un d'ells, de "natus" (naturals) l'havíem de fer entre dos. Així que la meva amiga i jo vam decidir fer-lo dels ocells de la Bassa del Dofí. No sabíem per on començar i ens vam decidir per anar-hi. Vam fer molta sort de trobar-hi en Jaume: pràcticament ens va fer el treball. Es pot dir que li devem la meitat de la nota. On va anar a parar la nostra feina? Doncs encara el té la professora, que de tant en tant encara me la trobo i em recorda que el guarda com a record.

Després de tant de temps ara visc a la Vall d'Aro, on ell sembla que n'és un puntal de tot allò relacionat amb la natura. I ja podem estar ben orgullosos de saber que hi ha algú així al poble, que ensenya a estimar-lo i a valorar-lo a tothom que l'envolta. De moment, a casa, pugem al carro que ell estira i animem a tothom a fer-ho, perquè si no estimem el nostre territori nosaltres, llavors qui ho farà?

Records a sota el suro

El suro

Després de tres anys passo pel camí, al costat del pou i em paro sota el suro. És llavors que encara em noto aquell nus a la gola i les llàgrimes a punt de vessar, el mateix que vaig sentir quan vaig veure el centenar de familiars i amics que fins llavors havien format part de la nostra vida. Un dia per no oblidar,un dia que va ser l'esforç de molt d'amor i de les ganes de forjar una família, un dia per recordar als que hi van ser i ja no hi són (l'uncle Antonio, la iaia Montserrat i l'Emiliano), un dia per mostrar l'alegria pels que han arribat: en Marc i l'Alba, però sobretot un dia per agraïr a tothom que va fer possible que aquest dia fos una realitat.

El pou, ben mudat pel gran dia

Dormir

A sobre la falda, en un lloc tranquil i fosc. Ell em dóna la maneta i jo li deixo els meus dits per jugar-hi. La son fa estona que volta i els somnis arriben amb el joc de mans.

Llums de setembre



 Córre l'aire de setembre. Es nota. Ara cada dia surt el sol, que encara escalfa de valent, però la llum i la intensitat és diferent. Us hi heu fixat que es fa fosc més aviat? I és que l'agost s'en va i ja ha arribat l'hora de tornar a la quotidianitat i deixar enrere els turistes, els concerts, les festes majors, els cotxes a tot arreu i l'olor de crema solar. Fa dies que ja es respira aires d'abans d'anar a cole. Com quan érem petits. Amb la il·lusió de retrobar amics, comprar llibretes, estoigs i sobretot una cartera nova (que segur que aquest any tot ho cuidaré molt bé: una promesa que em feia cada any, però que no hi havia manera de complir). També ara em toquen els primers preparatius per anar a cole, tinc tota una llista de coses per portar a l'escola bressol. Ja m'han avisat: que m'hi vagi acostumant que això ja no m'ho treuen fins que el noi vagi a l'institut (o a la universitat?).



Aquells que heu fet vacances, que heu passat un estiu com déu mana de relax, tranquil·litat i molta alegria us desitjo un bon retorn ple d'il·lusió i ànims per reemprendre el camí. El dia a dia agafat amb empenta i energia sempre et guarda petits plaers, que, en definitiva, són el que fan la felicitat.



Figuerasses amb les seves figues de moro a punt de solfa.



El misteri de la pàgina següent

Una tarda qualsevol, en Marc juga, jo el vigilo d'aprop. Sé que agafarà un llibre dels seus i que en girarà les pàgines un i altre cop. I és que qui es pot resistir a saber què hi ha a la pàgina següent?

Alguns adults encara conservem la il·lusió i la màgia de girar pàgines. Però no tothom, és una llàstima. Llegir és bo: per la imaginació, per aprendre a expressar-se, a escriure i en conseqüència a trobar feina, a saber ordenar els pensaments, a saber aprendre més ràpidament i sobretot a ser una mica més feliç. Què cal llegir? El que vingui de gust, SENSE OBLIGACIONS. Aquí és allà on ens equivoquem. Revistes, còmics, novel·les romàntiques, blocs... tot és vàlid, només cal que es creï aquest misteri que anima a girar una pàgina (o bloc) rere una altra.

Ara, un cop acabat aquest escrit, me'n vaig a llegir, que sembla que el llibre que tinc a la tauleta de moment m'agrada. Apa doncs, molt bona lectura!

Per un forat

De tant en tant val la pena obseravar la pròpia vida des de fora. Així ens adonem que som molt afortunats.

En una bombolla

El Montseny. Dissabte al migdia. Agost. En Marc, l'Eduard i jo. No vam pensar-nos-ho massa a l'hora de dir que sí a invitació d'uns amics al càmping que hi ha al bell mig de la natura. Sempre que anem al Montseny quedem ben parats de com n'és de maco. És un monument de la natura.

Vam poder visitar totes les fonts, totes les feixes i fins i tot el foc de camp, un lloc amb grades i tot on abans s'hi deixava fer un gran foc i que ara no s'utilitza per cap activitat (quin greu!). Els nens del càmping juguen i s'ho passen pipa sense perill que passi cap cotxe, ja que l'entrada és restringida només per carregar i descarregar. Un aixopluc ajuda a mantenir el caliu humà els dies de pluja o els migdies molt calorosos. Un lloc fantàstic per descansar i no patir aglomeracions a ple mes d'agost.

L'amabilitat dels amics i l'entorn del massís va ser com si estiguéssim dins una bombolla de felicitat. Gràcies!

Avets de Yellostone al Montseny. Pujant per les feixes.

Bolets a dojo! Aquest són curiosos, semblen de suro. També vam veure un pebràs.

Les castanyes ja es preparen per la tardor.

Els tàbacs també hi eren, però la veritat és que la bona companyia va fer que ni els notéssim.

El Montseny i al fons el mar. Quin privilegi!

El més important: en Marc va estar ben acompanyat i va caure rendit només arribar a casa.

Tecal, ngué, tanc

No és swahili ni txec, són les primeres paraules d'en Marc: tecal, ngué, tanc. I és que últimament només que tenim "primeres vegades". Diumenge passat vam anar per primera vegada a la plaja. Com sempre: davant del Xalet de les Punxes, a Sant Pol. Arrecerat del vent.

Aquest lloc per mi és infantesa, calor, sol, avorriment, sorra, pell de gallina, gana, amics, primers amors, volei, adolescència i sobretot el passat, però segurament també el futur més immediat. Els llocs també passen de pares a fills. Què serà per ell aquest lloc? Això ja són figues d'un altre paner!

Fotografia: Xalet de les Punxes, una de les primeres cases d'estiueig de San Pol i que ara està bastant abandonat.

Presentació oficial del ramat de casa

Ens agraden els animals i el que no ens agrada gens és que pateixin. Per això ens hem trobat que a casa nostra ja tenim un bon ramat d'animals, tots recollits del carrer: en Benet, la Neula, en Missi, la Tuni i en Heavytz. Tots es porten molt bé entre ells i tots tenen la seva personalitat. Avui penjo algunes fotos perquè ells també es mereixen sortir al bloc, són part de la família.

En Benet: el vam trobar prop de Sant Benet, camí del Monclar. Estava lligat amb una cadena d'un metro de llarg que arrossegava per terra i estava lligada a un collar fet de filferro amb ferides importants. És el primer gos de casa.

En Heavytz és l'últim d'arribar. Cliqueu aquí per saber la història.

En Missi va ser una donació d'una botiga d'animals, que veien que es feia gran i no el vendrien. Va ser el primer de tots i ell és l'amo de la casa.

En Benet i la Tuni, junts. Entre ells sempre s'han portat bé.

La Neula és la carinyosa, la pesada i la punyetera. Va ser la penúltima d'arribar i té dominat en Benet.

La Tuni, o Antònia, és la gata més agraïda del món. La vam recollir d'una obra que estava a punt d'acabar. Tenia la pota coixa d'una antiga ferida i la vam recollir perquè no es quedés al carrer. És carinyosa, però quan ella vol i no li agrada gens l'enrenou ni les visites.

També vam tenir la Cendra, que hi tinc la foto al marge dret del bloc. Va morir fa dos anys, el dia del meu aniversari.

Les cerves i en Marc

Fa un any em costava passejar pel camí: s'em feia cansat i la panxa em pesava moltíssim. Em distreia veient com la Neula, la nostra gossa, es menjava les cerves que hi havia per terra. No devia ser un bon any per les cerves, perquè eren una mica verdes i eren totes a terra.

Ja ha passat un any. Ara passo pel camí ben carregada amb en Marc a coll. La Neula no es menja cap cerva perquè estan totes a l'arbre. Un any pròsper per les cerves i per mi també. En Marc ja té un any i només amb aquest any m'ha ensenyat moltes coses. Només desitjo seguir aprenent cada dia que passa i que d'aquí a un any pugui tornar a fer un escrit per celebrar-ho.

A la foto: en Marc amb en Heavytz, el gat negre. Tenen la mateixa edat. Un dia, quan en Marc tenia dies, l'Eduard va anar a la ferreteria i va tornar amb un parell d'eines i un gatet a sota el braç: era ben bé una boleta negra com el carbó i uns ulls del color de la fulla d'olivera. S'han criat junts i com podeu veure són molt amics.

Com una fulla

Era blanca i fina de pell, amb un caràcter fort i un parell de cuixes de can Taron. Va néixer i créixer a Sant Joan de les Abadesses, en una família que vivia gràcies a la indústria tèxtil: el pare era corronaire. Sempre li va agradar ballar: sardanes, valsos, passos dobles. Va anar a servir després de la guerra a Vic i a Mataró. Es va casar amb un noi que feia el servei a Camprodon i que va resultar ser l'hereu de can Rufí, de Sant Feliu de Guíxols. Sempre va ser molt moderna: es va treure el carnet de conduir cap als 50 anys i va ser la primera de la família de tenir a casa rentadora, rentaplats i microones. Malgrat tot no es perdia mai la missa de diumenge: en directe, a la ràdio o a la tele. Li agradava cosir, fer ganxet o mitja; començava moltes coses i n'acabava les que li feien realment gràcia d'acabar. Viure la guerra la va afectar per això ho acumulava tot i evitava mirar pel·lícules, llegir llibres o parlar del tema. Li encantava menjar xocolata desfeta, sobretot després de la missa del gall. Va tenir dos fills, tres nétes, un nét i un besnet. Es va apagar com una espelma el 28 de desembre del 2010. Va viure tota una vida i era la meva àvia.

El perquè d'aquest post: impedir que tot el seu món s'en vagi volant, COM UNA FULLA.

La força de les pedres

En Marc, d'encara no un any, va voler palpar les pedres de la paret. Tota l'experiència de centenars d'anys es van concentrar en aquell contacte. M'agradaria creure que aquest moment li donarà encara més energia i força per viure, com també me l'ha donat a mi des que visc en aquesta casa.

El trenc petit

Sempre m'ha agradat sentir històries del trenc petit, el que anava de Sant Feliu a Girona. Avui i aquí no vull pas explicar anècdotes que potser molts ja sabeu o podeu trobar fàcilment. El que pretenc és recuperar una mica la filosofia del trenc petit: a poc a poc i bona lletra. Crec que és com una metàfora de la vida i així un dia m'ho va ensenyar en Josep Vicente.

No hi ha res millor per expressar-ho que l'aquarel·la de l'Eduard Almar, una obra que van comprar els meus pares fa molts anys a la fira del dibuix de Sant Feliu al mateix autor i que al cap de temps ha resultat ser l'avi del meu marit.

 Hi ha una cançó infantil que em recorda tot això i que a en Marc li agrada molt: "El tren pinxo de Banyoles". No sé si està penjada a Internet o si hi ha la grabació en algun CD, però em ve de gust transcriure-la en aquest bloc per qui no la conegui:

El tren pinxo de Banyoles

és el més bonic que hi ha:

fet de llaunes i cassoles

i barrets de capellà

tralalara la la

i barrets de capellà!

Quan s'en puja una pujada

ja s'atura a mig camí

dóna temps al maquinista

d'anar a fer un got de vi

tralalara la la

d'anar a fer un got de vi!

Els vagons són de primera

ben cosits i apadeçats,

ningú viatja de tercera

ni pagesos ni soldats

tralalara la la

ni pagesos ni soldats!

Quan l'estiu no és ben bé estiu

Fa uns dies que no sembla estiu. Això de poder tancar finestres al vespre, tenir pell de gallina quan ets sota una ombra i dormir ben tapada m'agrada. Ahir vaig veure que al camp hi ha crescut una capa prima d'herba verda i que algunes flors han decidit créixer per aquí i per allà. No em vaig poder estar d'anar a sota l'ombra del palosanto i fer aquesta foto. Guardem un pessic d'aquest aire fresc que ben aviat tornarà a venir la calor i la humitat.

Un camí amb estrelles

Algun vespre trec a passejar els gossos fins a sota casa. A la primavera és molt agraït perquè tot és verd i florit, però a l'estiu dominen els colors terrosos i la calor. L'altre dia va sorpredre'm una flor tossuda que floreix en aquesta època i no vaig poder-me estar de pensar que eren com estrelles enmig de la nit: il·luminen i t'acompanyen quan fas camí.

Una mica d'aire fresc

Sempre s'agraeix una mica d'aire fresc quan l'ambient és humit i carregós.

I és que molt sovint els petits detalls són el més important a la vida.

Flaire

Les paraules a vegades són capritxoses i flaire n'és una: es veu que a alguns llocs vol dir mala olor, mentre que a casa sempre l'havíem fet servir per coses agradables. La flaire de la mimosa al febrer, la flaire dels brunyols de setmana santa, la flaire del bosc humit, la flaire del mar passejant pel moll... I és que l'altre dia, passant pel carrer, em va arribar la flaire de fusta acabada de serrar. De cop, com amb la madalena de Proust, em va venir al cap les hores que passàvem amb la Núria i l'Antoni al taller del meu pare, jugant entre la flaire de flocs, o "serrín", que dèiem llavors. I en aquell moment, mentre recordava tot això, em vaig preguntar: quina serà la flaire de "serrín" d'en Marc? Quins seran els seus records de flaire?

I és que les mares som així, sempre acabem pensant en els nostres fills.

Retorn?

Avui fa un any i un dia que no passo pel blog. Però no l'he abandonat mai. De tan en tan en pensava alguna per penjar, fins i tot rumiava quina foto hi podria posar, però ja ho veieu, les coses són així.

Ara sóc mare. Tot ha canviat, res és igual. M'agrada ser-ne i gaudir-ne fins l'últim minut del dia, quan ell s'adorm. Però aquella estona pel blog el trobo a faltar, sí. Per això avui només us dic que he tornat. Sense foto, sense massa contingut, però amb ganes i il·lusió per seguir escrivint (si puc).