Adéu

Era el germà del meu pare, el fill de la meva àvia, el pare dels meus cosins, el marit de la meva tia: era el meu "uncle". Van llegir aquesta poesia per ell, avui jo l'escric al meu bloc, també per ell.

A l'altra banda del camí

La mort no és res: jo tan sols sóc a l´altre costat.

Jo sóc jo, vosaltres sou vosaltres.

El que he estat per vosaltres, ho seré sempre.

Anomeneu-me pel nom que sempre m´heu anomenat.

Parleu com sempre ho heu fet:

no empreu pas un to diferent, ni solemne ni trist.
Continueu rient del que ens en rèiem junts.

Reseu, somrieu, penseu en mi.

Que el meu nom sigui pronunciat a casa nostra com sempre s´ha fet,

sense èmfasi ni angoixa.

La vida significa el que sempre ha significat.

L´eix és el que sempre ha estat.

El fil no s´ha tallat.

Per què estar fora del vostre pensament,

simplement perquè sóc fora de la vostra vida?

Jo us espero. Jo no sóc pas lluny,

just a l'altra banda del camí.

Charles Peguy

Hormones

No estic sèpia, com diria l'Emi. Només seré mare. Estar embarassada és bonic, sí: tothom et diu que estàs guapa, sents que tens una vida a dins teu, et cuiden: els pares, la sogra, la germana i sobretot el marit. És agradable. Però també té costats que normalment no es diuen: et canses més aviat, no pots menjar pernil salat ni fuet, ni aquell bistec un pèl cru, tens massa gana, vas a classes de part, treballes a mig gas, però sobretot hi ha una cosa que no pots controlar: les hormones. Un dia et fan sentir contenta i feliç, però l'endemà tot s'ensorra. No és just ensorrar-te quan tot et ve de cara, però no hi puc fer res.

Diumenge passat, el meu aniversari. Dinar familiar, un dia radiant envoltada de la família i...les hormones decideixen actuar pel costat negatiu. Mala sort!

Primavera d'obsessions

Ja fa dies que la primavera ha arribat: la verdor de l'herba que s'ha d'estassar, el til·ler ben vestit de baix al camp i tots els puntets vermells que veig des de l'entrada: són les roselles, segurament plenes d'abelles enfeinades. Però també hi ha al·lèrgies, llagastes, insectes, canvis de temps... La primavera és com la vida, té coses bones i dolentes.

Mentrestant aquest blog ha quedat abandonat unes quantes setmanes. I és que les hormones tenen això, no avisen i t'omplen el cor d'obsessions: pel pes, pel nen, per si vas amb un bon metge, per si fas tot el que has de fer, per si tens massa obsessions... Uf!! Vaig acabar ben marejada. Per sort ara s'han calmat i malgrat que aquest post no diu massa res, aprofito per "penjar-hi" la primavera que encara no es palpava al blog.

Setmana Santa a casa

L'aire que es respira per Setmana Santa, a casa, és de brunyols, primavera, vent de quaresme i també unes miques de pluja. Mai hem seguit tota la litúrgia catòlica i la veritat és que mai m'ha despertat la curiositat, tot aquest món. Per això, com cada any, hem seguit la tradició popular, la pagana. Hem fet uns bons brunyols, hem anat a buscar espàrrecs i hem sopat i dinat amb família i amics. Molts d'aquests amics vénen de lluny, disposats a passar estones junts i riure de tot i de res.

Des que en Marc forma part de mi, tots aquests petits plaers es transformen en felicitat i em recorden la meva infantesa: records intensos que no s'han esborrat mai. En Marc també ho viurà, vull que també un dia senti aquesta alegria i recordi tot allò que de petit li vam regalar en forma de petits moments feliços. Ser mare d'aquí a molt poc em fa sentir alegria i optimisme, però també por. Suposo que a moltes dones els passa. Penses, ho aconseguiràs? No ho sé, però ho intentaré amb totes les meves forces i sé que l'Eduard estarà al meu costat.

Aquestes petites vacances han estat intenses i amb el ventre ple de futur i alegria. Ara, un cop retornats a la normalitat, només espero trobar un moment relaxat per tornar a sentir com unes bombolletes a la panxa i notar com en Marc es mou i em recorda que ja no falta tan perquè surti.

Dones (II)

Per acabar d'arrodonir l'anterior post us escric aquesta poesia. La vaig llegir a un autobús de Granada, aviat farà un any. Espero que també us agradi.

Y dios me hizo mujer,

de pelo largo,

ojos,

nariz y boca de mujer.

Con curvas y pliegues

y suaves hondonadas

y me cavó por dentro,

me hizo un taller de seres humanos.

Tejió delicadamente mis nervios

y blanceó con cuidado

el número de mis hormonas.

Compuso mi sangre

y me inyectó con ella

para que irrigara

todo mi cuerpo;

nacieron así las ideas,

los sueños,

el instinto.

Todo lo que creó suavemente

a martillazos de soplidos

y taladrazos de amor,

las mil y una cosas que me hacen mujer todos los días

por las que me levanto orgullosa

todas las mañanas y bendigo mi sexo.

Gioconda Belli

(Nicaragua)

Dones

Ja fa uns dies va ser el dia de la dona treballadora. Mai m'han agradat aquests dies que commemoren coses, m'agraden més els fet, el que fem cada dia pels problemes que ens trobem a la vida. Cada dia és bo per reivindicar drets i queixar-se i si convé ventar un crit ben alt. Doncs bé, avui em queixo.

Aquests dies no he parat de sentir opinions d'homes sobre l'avortament. És un tema molt delicat, ho sé. Però una cosa la tinc molt clara: avortar segur que no és fàcil, ha de ser un trauma. Puc trobar molts motius en què jo trobo lícit fer-ho, però per qui ho ha de fer ha de ser duríssim. Partint d'aquí i com a dona no puc evitar sentir rebuig per aquells homes que estan en contra de la modificació de la llei perquè ara tothom es dediquerà a perdre nens, com un simple anticonceptiu. Per mi això és intolerable i una falta d'intel·ligència emocional demencial. Realment a alguns homes els costa molt imaginar com ha d'arribar a ser de difícil prendre una decisió com aquesta i el mínim que podem fer tots plegats com a societat és posar les coses fàcils a totes aquestes dones que passen per un moment que ningú hi voldria passar.

Bé, aquí queda dit. I avui, que no és dia de la dona però que igualment segueix havent-hi els mateixos conflictes que el dia 8 de març de cada any, us faig aquest regal, preciós, que ahir em va fer la Marta (gràcies!).

http://www.youtube.com/watch?v=Yg9i0zH56VM&NR=1

Us agradarà, segur!

Gats

Els gats no m'agradaven. Sempre havia dit que els gossos eren més carinyosos, que depenien més de tu i que eren més agraïts. Però vaig canviar d'opinió. Tot va ser tenir-ne un que tots els tòpics es van trencar: el gat era carinyós, juganer, et saludava quan arribaves a casa i a més a més no l'havies de treure a passeig. El gat encara em fa companyia quan estic malalta, em relaxa quan he tingut un mal dia, però sobretot em distreu i em fa riure.

Per això penso que no pot ser dolent està envoltada d'en Missi i la Tuni, els gats de casa. No pot ser dolent tenir-los a la falda mentre m'escalfo a prop del foc. No pot ser dolent anar a passejar els gossos i que ells ens segueixin, incondicionalment, sense tenir-ne necessitat. No pot ser dolent que vinguin a rebre'm al camí cada dia quan arribo de treballar. No pot ser dolent que un dia el meu fill o filla jugui amb ells. No pot ser dolent que em treguin el millor de mi quan a dins meu creix una vida.

Avui trenco una llança a favor dels gats i les embarassades. Cal anar amb compte amb l'higiene, sí. No ho nego. I la cuido, la higiene. No obstant no cal renunciar a les coses tant bones que et dóna tenir un gat en una etapa tant sensible de la vida.

Com a aval del que dic us convido a llegir Dewey, el gatet de la biblioteca que va commoure el món. Aquesta història és la prova que els gats poden ser realment molt terapèutics.

La rutina

Ahir vaig llegir un post de l'Esther. M'encanta com escriu, no sé com s'ho fa però troba un fragment d'un llibre la mar d'adient amb el que explica i no li fa falta cap foto de collita pròpia per il·lustrar-ho, no li cal. Ja no en parlem de la Marta, que va escriure un post que em va agradar moltíssim sobre un nen molt valent, em vaig emocionar.

I jo aquí, que només se m'acudeixen tòpics: que si un gruix de gel a la galleda dels gossos, que si una calçotada... I és que ara la meva vida s'ha convertit en una rutina, agradable, dolça i tranquil·la, però una rutina. M'agradaria ser com la Montserrat Abelló, que de les coses senzilles i quotidianes en fa una poesia genial. M'agradaria poder explicar-vos com em sento quan la pluja cau sobre el teulat de casa, com em trobo cinc minuts abans d'aixecar-me i traspassar-vos la meva il·lusió quan estic a punt de menjar. Però no en sé. Només miro de passar-vos avui un polsim d'això que visc, tan nou per mi, com és la paradoxa de viure una gran aventura amb tota la serenitat del món.

Any nou, vida nova

Sí, sí, teniu tota la raó. Fa molt que no escric, ja fa molts dies que hem entrat al nou any, ara ja una mica vell, però les coses han canviat. Dins meu porto una vida, encara molt petita, encara poc formada, però una vida. El cos s'adapta a la nova situació: canvi d'hàbits alimentaris, canvi d'horaris... molta il·lusió i també molt cansament. Com diu la meva amiga Emi, estic en un estat sèpia. Es veu que és un estat en què fas les coses perquè toca fer-les. I la veritat és que fins ara ha estat així. Tot just el cap de setmana passat em vaig animar a arreglar l'armari de la roba i a tenir ganes de viatjar fins a la Vilella Baixa per anar a veure els meus amics i fer una bona calçotada. Ara puc començar a gaudir de la nostra nova vida, el nostre nou any, el de la nostra família.

PD: no hi ha foto, però és que tinc la càmara de fotos amb un pam de pols, almenys! Fa segles que no la faig servir, però us prometo una bona foto al proper post, que espero que serà d'aquí a no gaire.