Mariàngeles, Angeletes, Àngeles, Angis...

El diumenge és el sant de totes les Mariàngeles, Angeletes, Àngeles, ... però d'Angelina només n'hi ha una per la Marta i per mi:

Felicitats Angelina!!!!!

Les oques són de la bassa de Can Riera. Si t'hi fixes totes et feliciten amb molta energia.

Petons Angelina!!

La M de...

• En tinc una molt a prop, quasi cada dia la veig i és un aire fresc que et fa sentir bé, com ara la fresca del vespre després d'un dia ben calurós. I qui diu que a la feina no s'hi pot estar bé?
• En tinc una de mooolt lluny, a la Índia i que tota la família la trobem a faltar moltíssim. Té l'esperit viatger i és tota una artista.
• En tinc una de no tant lluny, però que també enyoro molt i que espero veure-la ben aviat. Viu a les terres catalanes de la vinya i les oliveres i és xerraire, oberta i amb qui m'encanta riure.
• En tinc una altra que viu a prop de casa, però no ens veiem gaire. És una mare encantadora, treballadora i té una família molt maca.
• En tinc una a la coral, amb una veu angelical i una companya fantàstica.
• Finalment també en tinc dues a la família: una cosina i una tia.

Totes elles són diferents, però tenen dues coses en comú: me les estimo molt i es diuen Marta. Per elles aquesta pàgina d'un llibre preciós que es diu Imagina't un lloc.

Imagina't un lloc...
...on les paraules t'aixopluguen,
les idees et recolzen,
i els pensaments et guien
fins al secret amagat
al bell mig del laberint.

Il.lustracions de Rob Gonsalves.
Text de Sarah L. Thomson.

Ed. Joventut

Viure la guerra

Fa uns dies l'Angelina i jo parlàvem de com havien viscut la guerra i la postguerra les nostres famílies. Amb aquella conversa em vaig adonar que no en sabia gran cosa. Aquell mateix vespre vaig aprofitar per preguntar-ho als meus pares.

Em van explicar que durant la guerra, mentre l'avi Pere (el meu besavi) estava al front amb el bàndol dels republicans, l'avi Rafael (el meu rebesavi) tirava llenya a la llar de foc per escalfar famílies que es refugiaven a Can Garnota. La majoria eren de Sant Feliu que es refugiaven a pagès per por de les bombes; també a bosc es refugiaven homes que s'amagaven per no haver d'anar al front. Eren gent senzilla que només volien viure, no tenien esperit de lluita ni ideals i per això fugien de la guerra. L'avi Pere tampoc va demostrar ser massa idealista: quan va veure que el seu bàndol ja estava perdut es va passar als nacionals. Ell només volia viure i tornar a casa, amb la seva família, i així ho va fer. Va ser gràcies a ell que jo avui sóc aquí. No vaig tenir un avi que podem qualificar d'heroi, però sí que vaig tenir un avi que s'estimava la vida i que segurament va fer tot el bé que va poder essent jutge de pau, encara que fos en el règim franquista.

Avui i aquí vull fer un homenatge a tots els de la meva família que van patir durant la guerra i donar-los les gràcies per tirar endavant. Miraré de conservar la casa on visc, tots els records que tinc d'ells i totes les ganes de viure que em van deixar d'herència.

El tour

A casa mai hem mirat el tour. Tampoc des que visc amb l'Eduard. Aquest any, malgrat tenir-lo ben a prop de casa, tampoc hem anat a veure l'ambient que s'hi respirava. Però sí que enguany he descobert com es viu aquest esport i la seva duresa. Ha estat a mans d'Eugenio Fuentes i la seva última novel·la Contrarreloj. Jo no vull fer aquí un resum del llibre, no és la meva intensió. Només us el vull recomanar per la seva humanitat, pels personatges tan ben definits que formen part de la novel·la i sobretot per l'apologia al ciclisme. Ja us he dit que no m'agrada aquest esport, però després de llegir Contrarreloj puc dir que és un esport on es fomenta l'esforç, la voluntat i la força mental de cada individu. El millor episodi potser és el que parla de la pujada al Tourmalet: una descripció psicològica d'un ciclista quan puja a aquesta muntanya. El menys important d'aquest novel·la és que sigui policíaca, tot i que en tingui tots els elements.

És un llibre ben fet, distret i ideal per llegir a aquesta època, on l'ambient t'hi acompanya. No puc oblidar-me de dir, però, que és gràcies a la Teresa, de la llibreria del Cucut (Torroella de Montgrí) que me l'he llegit: mai hauria llegit un llibre d'intriga que passa a França i que a més va sobre el ciclisme. Però la vida és així: a qualsevol cantonada t'espera un llibre que pot ser deliciós, per això s'ha de parar bé l'orella i escoltar els que en saben.

Torna la por

Avui, no només torno a remarcar la por que hem de tenir tots al foc, sinó que, a més, vull donar tot el tant per cent d'aigua del meu cos a donar frescor i calma als Ports i tot el que em quedi de sentiments i força ho lliuro a tots als bombers, forestals, ADFs perquè no defalleixin en aquesta lluita contra al foc.

La meva Costa Brava

Fa 100 anys Ferran Agulló va batejar la Costa Brava. Fa una setmana la nostra costa va ser el paisatge favorit de Catalunya. Fa uns dies vaig poder comprobar com tot això és maravellós i trist alhora. No puc negar el privilegi de tenir unes cales precioses on hi desenvoquen les Gavarres i l'Ardenya, on els pins s'aboquen al mar per la força del garbí, però també veiem apartaments monstruosos que l'entorpeixen, turistes poc respectuosos que l'embruten i un fons marí cada cop més saquejat i pobre. Allà on abans hi havia tomates de mar, estrelles, oriços ara hi trobes alguna llauna d'olives farcides, alguna bossa de plàstic enganxada a les algues i algun oriç fotisco escadusser.

Heu vist mai un oriç sense punxes: verds, vermells, liles? I els colors irisats d'una sabateta de la Mare de Déu? Heu jugat mai a comprovar a veure si arribes al fons agafant una estrella de mar? (sempre tornant-la al seu lloc, esclar!). Heu menjat mai algun oriç amb el gust de l'aigua de mar als llavis? Heu sentit el goig de la infantesa d'atrapar serrans i jurioles escorredisses dins de la barca?Jo sí. És fantàstic. Així és com vaig aprendre a viure i estimar la meva Costa Brava: divertint-me i respectant-la.

Tots els que hem crescut aquí vivim el territori d'una manera diferent, però alguns l'han volgut viure com una font de recursos inesgotable i això no és possible. Cal un ordre: tots n'hem de poder viure i gaudir, però també tots hem de respectar allò que ens ho ha fet possible.

Les fotos que avui poso en aquest post són de l'Esther, ella també té la seva Costa Brava.

Un dia

Un dia pot ser ple d'alegries, però també pot ser una rutina. Perquè això no passi hem de ser positius i buscar petites felicitats que podem agafar si allarguem la mà.

Un dia obro aquest bloc i... dolcíssim! Llaminer i engrescador, em van donar força i energia.

Un altre dia l'atzar em va portar a aquest altre bloc i... excepcional! Literatura i records de fa temps. Un retrobament que em va dibuixar un somriure als llavis tota la jornada.

I és que un dia pot ser una sorpresa: bona o dolenta. Per desgràcia la vida és així i també existeixen els mals moments. Però perquè no pensar que els mals moments existeixen per apreciar els bons?

La por de l'estiu

Fa un parell d'anys a la Vall d'Aro hi va haver un incendi. Va ser una sort que el que havia de ser casa nostra no li passés res. Sempre estarem agraïts als bombers, els ADFs, els forastals i tothom que va ajudar a apagar les flames. Tot i així vam patir.

Cada dia, quan vaig a passejar els gossos just als marges de sobre a casa veig els arbres que van ser víctimes del foc. La majoria són suros. Alguns, els més petits, es van salvar i ara rebroten, però altres es van morir. Precisament feia poc que els havien pelat i van quedar totalment despullats davant de la força de les flames. M'imagino els suros, com nosaltres, les persones: algunes ens en salvem; a altres el foc els roba allò que els ha costat l'esforç i la suor del dia a dia i, malgrat tot, tornen a començar; i uns tercers que desgraciadament perden tots els records i tota la feina de generacions senceres. Però tots, arbres i persones, tenim en comú una cosa: patim davant de la sequera, la calor, l'estiu, la negligència i la bogeria d'algun perturbat.

Avui em solidaritzo amb tots els de les terres de ponent que aquestes últimes setmanes han patit els incendis, amb la pobra gent de Galícia, una terra on cada dia el foc és protgonista i fins i tot amb Austràlia, un dels lloc on s'han cremat més hectàrees de bosc. Però també em solidaritzo amb els suros que veig cada dia i desitjo que ben aviat acabi l'estiu i tornem a tenir el torrent ple d'aigua, la terra humida i molsa amarada de pluja.

Una amiga

No és fàcil viure amb una amiga a molts quilòmetres de distància. Una rialla, una mirada còmplice, una parida, un saber que està allà, un sopar, una trobada... Tot això es troba a faltar. El dijous és l'aniversari d'aquesta amiga, no sé què farà ni com ho celebrarà, només sé que pensaré en ella, que la trucaré i li preguntaré per enèssima vegada quan tornarà a venir per aquí per començar el compte enrere.

A la Marta la conec molt bé. Potser no ens coneixem des de petites, però el temps no ho és tot, perquè hem viscut juntes moltes experiències: hem rigut i plorat juntes, hem anat d'excursió, hem passat tardes i nits xerrant, m'ha ensenyat a maquillar-me i a més m'ha encomanat les ganes d'escoltar Lax'n'Busto. D'ella aprecio moltíssim la seva sensibilitat i la seva passió per les coses, una cosa que potser a mi a vegades em falta. Li admiro molt qualitats com la capacitat de conèixer a gent i de fer amics. És una crack sempre troba algú amb qui xerrar i passar l'estona!

Aquest any a la Marta, pel seu aniversari, li vull regalar aquestes paraules que a vegades no sabem dir quan parlem per telèfon o estem una davant de l'altra.

Crec que la Marta ja sap que l'estimo molt, però per si un cas: Marta, t'estimo.

L'estiu

Per alguns l'estiu és vacances, sol, plaja, gelats, la Festa Major... per altres, com jo, l'estiu és una ombra fresca, un préssec sucós, una banyada a una cala, però sobretot és treballar. I que duri! Avui dia aquesta paraula és un REGAL que no podem menysprear.

L'arribada de l'estiu, però, també ens fa recordar altres coses, sobretot la infantesa: aquells vespres rient amb els nens del carrer, el xiscle de les orenetes, la posta de sol darrere els Carcaixells...uns records que a vegades queden mig esborrats per la memòria i que val la pena guardar-los, ni que sigui en aquest bloc.

Sort en tinc que en un inici d'estiu va néixer la meva germana. Ella és la que sempre m'acompanyarà en la meva vida, podem dir que és una companya de records. Desitjo poder compartir amb ella encara moltes coses, però també és molt agradable que de tant en tant podem parlar de les estones que jo li llegia en veu alta, dels dinars a la font, d'en Roc, del col·legi o fins i tot dels atacs de riure que teníem quan menjàvem meló. Una abraçada Roser, ja saps que t'estimo molt.